MEMÒRIA HISTÒRICA PARTICULAR

Això de la memòria històrica era un tema en el que no hi feia massa esment. Em semblava bé i prou. Bé, tampoc estava per pensar en arrreglar coses del passat perquè el present ho omplia tot. Ara tinc perspectiva i un xic de temps. A casa meva caldria "reparar" coses. Al meu avi matern, en Francesc Ramón Almenara, pare de la meva mare i pare del meu tiet, el van matar per ser el cap d´un ajuntament, i militant d´ ERC ( a la de llavors, plis non confusion) El van fer patir un judici absurd i cruent que van secundar, amb signatures, moltes famílies del poble del que era portaveu. Els signats ja son tots morts, o m´alegraría molt que ho fossin. Després de que la meva mare i el meu tiet el visitessin sovint a la presó de Tarragona, petitons, de la ma de la meva àvia, li hi van fotre un tret al cap o al pit o en calgués, i el van matar contra un mur. I ara cal reparar, treu-re li de damunt, no el tret, però si el eco. Cal que la família tota ens trèiem de damunt ( als que ens pesi) el puto judici, la puta mort arbitraria i decidida pels homes. L´avi es enterrat a Tarragona, en un nínxol propi, que ja es un que. Peró ara es el moment i jo m´hi posaré de que torni el tros de pols que queda d´ell al cementiri, a la terra que li hi correspon. Encara que només sigui per treure'n´s nosaltres la pols de la macabra anècdota, que de ben petita, el pare i la mare m´explicaven i no diguis res a ningú. Encara que el pare no hi sigui i la mare estigui malalta sé que ho volien. Encara que només sigui per tenir l´orgull (glups) i la digna tristessa de tenir un avi al que li van arrencar la vida amb trenta quatre anys, segons consta al llibre "La repressió franquista a Catalunya" i perquè m´ho han dit sempre. I perquè el mite de la tercera generació no es faci bola i faci úlceres i no digui mai allò de: "No cal remenar el passat. Ja es mort, vés ¿que hi pots fer? La covardia, a casa meva, al pessebre, a la família nuclear on vaig créixer, no valia per res. I n´estic molt contenta.