Mostrando entradas con la etiqueta el rector de Vallfogona. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta el rector de Vallfogona. Mostrar todas las entradas

FELICIDADES, JUAN MARSÉ


Ha quedado pequeñísima la foto de Juan Marsé. La he subido por qué el escritor está bellezón años cincuenta que bien podrían ser hoy mismo.
Felicito a este hombre por el premio Cervantes y por tantas horas me ha dado de placer lector. Somos muchos los que  le felicitamos.
Marsé es un genio literato que se mueve por las palabras y su contenido con determinación, pasión y delicadeza. Ha creado un estilo, ha recreado su vida y ha facilitado y facilitará otras tantas.
Al Marsé le han dado el Cervantes y en lugar de gritárnoslo los unos a los otros por las ventanas del patio de vecinos, de abrir una birra a su salud, de pasear de noche por la Ronda Guinardó o pillar a un Pijoaparte (el mejor Pijoaparte; Loquillo) y darle un buen merecido, la mayor parte de la gente han dado  vueltas entorno a una palabra que él dijo (no la escribió) "anomalía", hasta caer mareados por rotar y rotar sobre la nada.
Hay discursos yermos que no lo son si estás en movimiento. Si no te mojas ni te hundes ni sabes nadar, mejor  te callas.
Lo "mío" con Marsé, además de la admiración que siento por él y es unilateral, ha sido breve pero muy intenso. Hace ya miles de años, este hombre, me dijo un día que parecía un pistolero de tabaco rubio. Entonces yo era muy joven y él atacó primero. Lo que yo iba a decirle es que conocía a su padre biológico, al Faneca, un señor amable y tozudo que se dormía al sol de la plaza de Conesa con el libro "La Muchacha de las Bragas de Oro" en su regazo y se despertaba de un susto al sentir el zumbido de la velocidad de un balón que pasaba volando a un palmo de su cabeza.
Mira que le decíamos que escogiera otro lugar para dormir la siesta, pero él nos respondía que fuéramos nosotros los que escogiéramos otro lugar para jugar. Otro discurso yermo. La "anomalía" era él, que venia de fuera y pretendia cambiarnos el escenario.
Siglos después de aquellas correrías, le prometí a Marsé, comiendo en casa Leopoldo junto Marina Rossell que montó el encuentro, Neus, y Ovidi Montllor que comió sus últimas "espardenyes", que le conseguiría una foto de su padre, del cual, hoy día, es su vivo retrato. No lo logré por mucho que rogué a la família del tipo, ni aún contándoles que me encomendaba el mismísimo escritor.
Pero sí fuí al cementerio donde reposan los huesos del ADN del genio y en el nicho donde Faneca vuelve al polvo, no constaba su nombre y sí otro, escrito con spray ( de esos que usan los Pijosapartes para pintar los muros con grafittis) que otorgaba una nueva identidad al padre biológico de Marsé.
Eso que Freud llamaba "la repetición histérica". 
El caso es que me hubiera gustado poder contribuir, creando una emoción, a la vida del escritor del premio Cervantes de este año, pero no lo conseguí.
Sigo, eso sí, cuidando de mis pistolas de tabaco rubio y la lengua larga encerada por el movimiento de las cosas, aunque también se callar y buscar la deseada soledad, mucho más gozosa, si tengo a mano un libro de Marsé, el mejor escritor contemporáneo de este mundo anómalo en el que vivimos. 

EL DISC DE LA MARATO; SERRAT, LOLITA; CAT STEVENS i el rector de Vallfogona

Va ser el Lluís Soler, l´amic i manager de la darrera fornada, -tant llest com fántastic és el seu cotxe-, qui em va passar "d´estranquis" el disc de la Marató abans de la Marató i cada día des d´aquell día, no he deixat d´escoltar-lo.
Avui, fa una estona, era diumenge al matí i fèia un bon día, d´obrir finestres i anar a treure al gos i comprar el diari i feinejar tot escoltant música.
I altra vegada m´he possat el disc de la Marató d´enguany i la la la amb la fregona, com la Rateta que escombrava la escaleta lalala.
El día que vaig encetar el disc de la Martó,-un matí de diumenge com aquest-, sense ni mirar crédits, vaig flipar, perqué només començar sonava el Show me thay way del Peter Frampton!!!!! cantant pel Shuarma ( com canta el tio) i el Josep Thió, que ès un bon rotllo. Així que avançaba el disc no m´ho podía creure i de tant en tant tenía que deixar la fregona o el drap de la pols i pensar...
Bé, sentía més que pensava. Però pensava si el disc l´había encarregat el Lluís Soler amic ( no el manager) per tocar-me la fibra, per què, óndia noi! era banda sonora vital total ( meva i de mil.lers més) de quant m´endissava en la música.
El Morking Has broken del Cat Stevens! si es que no tenía ni la regla! ( ni jo ni el Cat Stevens) cantant per un emocionat Manu Guix amb adaptació del mestre Parrot. I el Bowie i la descoberta d´Abús. I Sidone i Love of Lesbian i el Manolo Escobar cantant Resistiré!!!
Després del pinçament del Cat Stevens i el Frampton, el disc, roda que roda, em va metrallar amb un ram de flors d´alt voltatge ( ja sé que les flors no metrallen ni les armes ténen voltatge, però no sé com es diu "calibre" en català) i era la Lolita cantant EL Meu Carrer del Serrat, en una versió que al meu entendre,- i al pas del temps i els draps de la pols-, supera la del Serrat mateix, perquè la canta tenint tant en compte a en Serrat que ès com si la cantés el Serrat però més bé i amb igual intensitat.
Aquesta Lolita ès una fera, i la cançó del Serrat un hite de les cançons dels carrers de tot el món, que s´escolten dins les cases.
No débia de tenir la regla ( ni jo ni en Serrat) i ell, i el Cat Stevens, el Frampton, el Bowie, el Lou Reed, ja em festejaven i em guanyaven cor i oïda amb la seves cançonsl, però el Serrat, a més, em guanyava sentit del humor i la tragédia. Em donava localisme i m´obría portes amb les dues llengües que llavors parlava i conèixia. Em posava cel i sostre, com ho fan els matins de diumenge, amb el passeig del gos i la gran volada de la música alta.
Segles després d´aquells intensos viatjes personals, amb les cintes de cassette i els discos de vinil, -encara molt aprop de les nines-, als diumenges al matí a casa dels pares, m´arriva la Lolita, -lluny del primer carrer i els millors afectes- i torno a sentir la mateixa zigazaga de quant era chiqueta i dibuixava l´Auca del Rector de Vallfogona.
Sembla que la grip s´en va tot corejant a Sidonie i Love of Lesbian els Temps Moderns del Chaplin. Així sigui, tú, que demà....