Carles Sabater y el ángel


De la velada del pasado viernes, guardo el recuerdo de un papel de estraza que olia a nardos y tenía como hiilo musical, "Una mujer con Sombrero", la canción de Sílvio Rodriguez.

Así que la emperatriz y la infanta de nuestra república ( no es una paradoja) se fueron a dormir, yo me quedé con un ángel femenino hablando en un bar, con vocación de echar el candado. Ahí, mecida por una incipiente amistad, que se va haciendo roca y paisaje, nos soltamos el moño, charlando de cosas personales.
Hubo un momento en que tuve que responder a una pregunta a la que vengo respondiendo desde hace trece años. Esta vez fue planteada con delicadeza y alitas para la omisión. Quizás por eso la respondí desde el vientre bueno y con un arrojo que una semana después todavía me dura y me ha dejado las emociones revueltas. La pregunta era si Carles Sabater, el actor, el cantante, mi amigo del alma, murió de una sobredosis o no. La respuesta es clara: No.
Le dije a mi ángel que si pusiéramos en fila india todas las drogas que Carles Sabater consumió a lo largo de su bella vida de treinta y siete años de edad, tendríamos la munición justa para pasar una semana en vela. Carles Sabater no era un drogadicto ni tenía ninguna adicción, salvo a los berberechos. La broma es digna de él.
He tenido muchos y muy queridos amigos y amigas que han muerto a consecuencia de las drogas, de modo que si fuera así, lo diría. No se hace justicia a nadie diciendo las cosas del revés, pero al fin y al cabo hay que cebar al mito y el mito, en el pop rock, se ceba con estas bobadas.
Carles Sabater murió porque no sabía decir "NO" y por una parada cardio respiratoria de esas que te fulminan ahí donde te pillen, hayas comido arroz blanco, o te hayas tomado un güisqui. Y encima, su mal, contaba con antecedentes familiares.
Eso es todo, Se lo dije al ángel. Lo escribo aquí y no lo lo voy a repetir nunca mas.
El caso es que Carles ya no está y se le echa de menos. No hay día en el mundo en que no piense en él. Sobretodo cuando algo me da risa y de un modo automático, pienso cuál sería el tono de su carcajada a propósito de lo que me la incita. Nadie me ha dejado un recuerdo tan ligado a lo mejor del camino..
Lo que el ángel femenino me ayudó a poner sobre la mesa, es que pasamos por la vida insistiendo en causas sociales y muchas veces, nos olvidamos de hacer justicia a los nuestros. Para que Carles vuele en libertad y descanse en paz, hay que procurarle la paz y la libertad.
Trece años después de la muerte de Carles, todavía hay gente que habiendo vivido cerca de él, aunque no fueran sus amigos ( la amistad, como el camino, se demuestra andando) siguen alimentando y distribuyendo fantasías negras sobre el Carles, que no se corresponden para nada a la realidad.
Que con su pan y su veneno se lo coman. Estar pendiente de este tipo de maldades va en contra de una, así que las exorcizo desde ya y hasta siempre.
Lo que si me interesa dilucidar, son algunos flecos que bailan con el palo de una escoba sobre la obra de mi amigo. Su familia se lo merece y él, mas que nadie ¿Puedo seguir desganitándome a favor o en contra de tantas causas sociales y dejar que los asuntos del Carles no estén bien amarrados? Decididamente, no.
Hasta este punto, trece años después, de la muerte de Carles, me llevó el ángel femenino y moreno. Nunca le estaré lo suficientemente agradecida. A él tampoco. Jamás alcanzaré aquella ternura que él destilaba a diario, cuando vivíamos juntos pero no revueltos, en la montaña donde los jabalíes venían de noche al jardín a comerse los deshechos de sandías y melón que les tiraba la Sra. Aurelia: " Dona, no les tiré mas melón que los indigesta ¿Y si prueba con tortilllitas a la francesa que son mas frugales para la cena?" Descanse en paz.

16 comentarios:

Txema Anguera dijo...

un brindis, por el ángel del bueno del Carles - aunque aquel día no estuviese mucho por la labor -,otros brindis, por el ángel caído, por los angelitos negros de Machín,por el ángel exterminador, por ese ángel preguntón y fascinante que te acompañó la otra noche y yo sin enterarme -no lo hagaís más ¡-, por el ángel que tú eres y el último brindis, per la mare que et va parir ¡
t' estimo.

Anna dijo...

Me parece algo sobrenatural. Hoy, no se por qué, he estado pensando y escuchando a Carles y me he entristecido hasta el infinito, oyendo "boig per tú". Soy alguien ya mayor, mujer para más datos. De repente, voy a visitar tu blog que he conocido a través del de Maruja Torres y al abrirlo veo la maravillosa foto de la persona en la que todavía estaba pensando. Qué bien que tenga amigos como tú.

Anónimo dijo...

Bonet, fes el favoir d´escriure un llibre sobre el Carles Sabater. En el mundillo musical tots sabem la veritat i els seus seguidors la mereixen. Sempre recordaré el dia que m´el vas presentar dinant a casa teva de Vallvidera, amb la sexy de la Laura i la teva filla que cantava una cançó dels Pets. El Carles li hi dèia si s´estimava més al Gavaldà o a ell i la nena li hi dèia que a ell, però li agradaven més Els Pets que Sau. Jajjajaja.Era un àngel.
Petonísims

Jordi Martí

Anónimo dijo...

Magda bonica, valenta, dolça, riallera i lluitadora. Tens les mans, el cap i sobretot el cor plens de talent.
Moltes gràcies pel post. Moltíssimes gràcies.

T´estimo molt, Maragdeta meva!!! Ara t´estic abraçant molt fort.

Àngels Pérez.

Storm dijo...

Recuerdo ese día como si fuese ayer. La vida es cruel.

elisa dijo...

Gràcies per les teves paraules. Gràcies pel record ple de tendresa.

Anónimo dijo...

Hacia tiempo que no leía un artículo tan sincero i bien escrito. Felicidades i gràcies, Daniel.

Anónimo dijo...

Holla su espacio online es muy bueno,es la tercera vez que hay visitado su pagina, buen espacio!
Adios

Unknown dijo...

Com si fos avui encara recordo quan el meu pare m'ho va dir. Tenia 14 anyets i era molt fan de Sau.

Encara se m'humitegen els ulls recordant aquells dies...

Imma dijo...

Gracies pero emocionar-me amb les teves paraules, igual que les cancons del m'arribaven al cor.

Virtu S. dijo...

Que faig aqui?? no ho se! El que se es que estaba veient al youtube videos de Sau perque em venia molt de gust tornar-los a sentir i tornar a veure al Carles, encara que sempre acabo plorant....soc una mica massoca!! I navegant per aquest mon he arribat aqui...gracies, per les teves paraules....per fer-me sentir que realment tot el que es va dir era mentida....no vaig arribar mai a ser una fan fan de les que anaven al concerts per coses de la vida, pero si que tenia...tinc...tots els seus cassets i cds...i la veu del Carles per a mi era i sera una de les millors veus en catala....

joe dijo...

Gràcies Magda!
Les estrelles il · luminen el cel, el diable no les pot amagar per que tota la vida el seu propi tresor s'acabarà, la història escriu la veritat amb els anys i dels covards mai s'ha escrit res, aquests encara viuen d'ell, primer durant 12 anys amb SAU i després 14 anys dels seus hereus, un d'ells tenir 87 anys. i des de Juny de 1999 encara no hem sabut res d'ells dos, cap trucada de telèfon, fax, carta,. email o venir a saludar-nos mai en tot.

Sempre hem comprat el que ha sortit al mercat sobre Carles i Sau, com això ultimo els 25 anys de SAU a la llibreria pagar el seu preu no és tota la veritat la que llueix en els mitjans, aquest any una persona que al final d'aquest escrit conèixer qui és enviar un email i preguntar-me si les fotos de sortir en un diari en català i espanyol (A Catalunya) ser on haver estat batejat el Carles Sabater, la meva resposta va ser la següent, després de 14 anys els mitjans de comunicació no saben que existeixen uns pares i un germà, sempre us han de preguntar a vosaltres i donar-li un exemple en pla de broma: i escriure així això és com una obra de Teatre: Marta de Clam Sau fa de mare de Carles Sabater - Pep Sala fa de pare de Carles Sabater i Joan Capdevila i altres fan de germà de Carles Sabater.
Records

Unknown dijo...

Hola Magda, fa poc vaig escriure un intent de cançó dedicada al Carles, està escrita amb tot el meu cor, és aquesta:
La cançó del Carles

A la terra està plovent. Tothom comença a obrir el paraigües.

Tots, menys una noia.

Ella sap que són les meves llàgrimes.

No és tristesa el que sento; és alegria de sentir-la. Assegut entre núvols i estrelles estic.

La meva mort la va silenciar, i ara torna a cantar.

Si tots ho sabéssiu, deixerieu que les meves llàgrimes us cobrissin.

Guardeu els paraigües.

Guardeu-los, no us calen.

Sortiu al carrer, toqueu-me amb els dits, amb el nas, amb el coll,…

Però ella continua mirant-s’ho tot de de la finestra; amb por de tocar-me, de sentir, de viure.

Obre-la!! Baixa per les branques del cirerer! Olora la vida, posa les mans a terra i plora amb mi.

pko dijo...

Jooo... Estoy en Sevilla, en la frialdad de una cama recién presentada, iluminado sólo con la tenue luz de un mini bar cadavérico, lleno de recuerdos y de pensamientos y de pronto Carles Sabater en mi memoria....que pequeño es el mundo de los vivos y de los que no viven, a través del iPad llego hasta aquí, y vuelo hasta un amor de unos cuantos años atrás y recuerdo, y sueño, y creo, y vivo pensandote y sabiéndote y renace mis recuerdos cuando susurraba a tu lado......boig per tu!
Gracies mil, Carles allá on estiguis.....gracies minerva por quererme como me quisiste

Anónimo dijo...

Avui fa 15 anys i encara el veig com si fos ahir a dalt l'escenari. El trobo a faltar, a ell i a la seva meravellosa veu. Una estrella més al cel i un àngel menys a la nostra terra.

Anónimo dijo...

Que bonic el que has escrit magda bonet sobre el carles.
Sóc un noi de 38 anys i No he anat a cap concert seu(llastima)però desde el primer dia que el vaig escoltar era com escoltar un àngel,un àngel molt guapo perquè no diro i ple de carisma.
Carles sabater ets un àngel caigut del cel t espero allà a dalt per escoltarte...