A mi que tot se sé'm m'enfila
I les coses em provoquen,
Encara que sigui d'entrada;
-Horror per escapar-se,
Indiferència profunda,
O una santíssima gràcia-,
A vegades em pregunto,
Perquè no em mola massa
Un visca Catalunya,
(per no dir un visca Espanya)
I això que m'encabrona
Si diuen “cosas malas”,
En totes direccions
Paraules mal girades
Em pugen per l'espatlla
I m'aviven la cresta
Del llom del llop
-Del conte-,
Que es menjava a les iaies.
El meu avi va anar a Cuba
I no va tornar mai més,
La culpa la tingueren
Els propis catalans.
No parlo per rancúnia,
Però en això del país
Hi tinc sobreposats
Sentiments que em desborden
I d'altres amagats.
La terra catalana
Em té el cor robat,
Però els homes que l'habiten
-I les dones també-,
Se' m fot si son de Berga
O van néixer a Granada.
No “jaleo” ningú
Si no sé que m'agrada
O pateix injustícia,
Hambruna, indignitat,
Que no es el cas (ni ganes)
Compartir un tros de sòl
Ens dóna una cultura,
Un gest, una mirada,
Que a cops es similar:
Però desprès ets qui vols.
Tant si et toca la fava
Com si surts els dijous.
“I a qui nassos li importa
(li hi passo la paraula
A la tonta del bote
a la reina de Saba
que treu el nas aquí,
la que habita la casa
des que la vaig parir)
Si "no te pone", mare,
La catalana terra,
Jo per eixos turons
I un fadrí ben cofoi,
Em tallaria les venes
Si vingués l'Almódovar
Filmant subtitulat
L'amor de catalana
Amb contracte al davant.
I afegeixo, mareta,
Que t'he vist tremolar
Escoltant la sardana
De l'amic emigrant,
O evocant temps passats
De quant amb verge santa
Anaves a costura
I si fèieu campana
Li firmava son pare
Un bon justificant.
Deixa doncs els versets
I les contradiccions,
¿Ara que t´empatolles?
!Fés bulli el fogons!
Els fets son els que parlen.
I jo de ben xiqueta,
En guardo les cançons,
Que tu sempre em cantaves;
Rossinyol, vell rossinyol,
Merda de la muntanya,
Jo tenia una cabra
Que se llamaba asunsión
I un dia hubo una fiesta,
aquí en la prisión."
La imatge es de Té La Mà María, de Reus
