Ahir, els diaris duien una bona notícia: l´Enric Duràn podia sortir de la presó. Primer havía d´apoginar 50.000 euros. I al carrer. Visca!
No acabo d´entendre ( i també es retòrica) per què li hi fan pagar pasta per por que s´escapi. La veritat, la pura veritat, es que a la "justícia" els hi agradaría que el Durán i tots els que son com ell (i s´ho curren) fotessin el camp i es perdessin més allà de l´ immensitat global.
El tractament del cas Duràn als mitjans de comunicació es ben trist: notícies amb sentències dissuasories ( el trajecte que va d´ anomenar-lo "Robin Hod" a dir-li "estafador" es zero patatero, si la intenció es la mateixa.)
El debat que planteja la creuda d´el Durán es una patata, una pedra, una muntanya calenta, que els nostres polítics i els seus homes als mitjans, volen mantenir lluny del poble i el blablabla. Ens protegeixen.
Els civils tampoc em estat a l´alçada. Ens escusen les cirqumstàncies del marrón actual, el confort del sofà i una educació sentimental social de poti poti que sembla perpetuar a l´espècie humana dins les cases i tancats amb doble pany.
Tot i així, la notícia es bona. El Duràn ja no es a la presó i damunt la taula, -al costat de la fruïtera i les pastilles per l´àcidessa d´èstomac-, ell i la seva gesta, ens ha deixat una patata calenta ( una pedra, una muntanya) que es diu "Siguem el canvi que volem", per si algun dia, duts per la curiositat, l´ impotència o l´esperança, la volem començar a pelar.
