Mostrando entradas con la etiqueta David Sardà. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta David Sardà. Mostrar todas las entradas

MOLTES FELIÇITATS DAVID SARDÂ CASTELLS!!!

David, avui 23 en fas trenta7 i això és una festa, més que res per qué...( i aquí es on entra la "tieta" Maragda) ets i no ets, però sempre ets, aquell nen ros petit i eixerit que corría per las naus de SONO...(SONO qqqqué? No m´enrecordo!!! Tieta més que mai..) amb el teu germà Roger, picant bombos de batería i fent rius de cables que havíen de sonoritzar els Canets cançons i rockandrolls, el Llach al Barça i moltes coses més de la vida d´un país, fugint del gris.
Em preguntaves si les faldilles de la Nico eren una cortina quant ella venía a reclamar diners al teu san pare, -que corría més qu´ ella i el desig d´aquella dona d´empenyer vena-, per amagar-se rera un bafle i amb un si es no es, no t´he felicitat però t´he resumit la vida d´una musa d´Andy Warhol quant vivía a casa nostra ( bueno, meva) i la finançiava el teu progenitor.
Ja eret´s més grandet en les altre trovades ( no en teníes més de deu) i malparit (oh, Lourdes no es per tú, que és per ell) llengua llarga i atormentant. I la déies (arda castilla o el ampurdà..) possant les emocions al mil, tot treient de pollaguera als grans pedants i un clatellot que ets massa procaç, que s´ha cregut sent tant menut...
Quant es va morir el Màgi em vas deixar dormir a can Sardà, seu principal, amb l´Agustina, ta mare, el Roger i el Joan que escoltava en Bambino i va morir, també, renoi, tal día com avui, per posar-te pes al fet d´estar. O el que és igual, un record viu, que vida i mort són cara i creu d´un sol partit. Descansi en pau, el gran ulls blaus...
I tú trenta-set, amb la Marta i la Martina i el Max, ja sou un munt damunt del món que no ès com t´agradaría, però hi poses rises i el sant Grial del teu mirar, que ès bon rotllo, anar estimant...
Em surt en vers de tieta que fa punt de creu amb les cordes de les guitarres dels amics, fugits o morts i els nouvinguts que em porten sort.
David Sardà, atleta tú, amb catorze anys, -i vas sortir a la portada del País!-, poca conya doncs, que et fèies un fart d´entrenar, per corrér més del que ja féies anant a peu o assegut, menjant iogurt. I varem venir a veure al nen en competició aliró aliró i la Juliet, amb tres mesets, va estrenar calçat per fer conjunt amb el teus ulls. I vas guanyar, l´ or va ser teu, com ets del mar i ets del vent...
I després, David, la companyía que em vas fer, jo separant-me i tu també ( tú de la infància i jo del pare de la flor) i cada nit, nevés o no, vinga xerrar telèfon en mà, tot construïnt una amistat amb la que no creuen els lacanians.
Tants anys ens sepàraven i un mateix cel ¿ho hem d´explicar als pocs creïents? Blade Runner, Prince, vaya concert!!! I encara més: quant de cop i sense pensar, veníes a Vallvidrera amb una bici, cavalcant. Ja més grandet i granadet i altra vegada ¿qué es del món? i els teus poemes pels racons. ¿Perqué no escrius??? Ho has deixat i es un insult que et fas a tú. I em fas a mi i a molts lectors, del teu entorn.
I anar passant fins avui mateix, als trenta7, en que m´he posat dins el teu féisbuk i tothom diu que ets un tros d´home i un paio escriu: "el puto amo del bontrotllisme" I aixó, David, es feliçitat, la que volíes i ja has trovat.
I jo que t´estimo però no et veig, perque ets vago de mena, deixat estar per començar, em quedo amb el que escrius en castellà, comentari al bloc, que em fa plorar.
No plorem més, òndia, carai, fem una cita d´endavant. I fes molt anys i fes-los bé, com ara son, patim, patom, i el llegat, del pas del temps, deixa´l que jo, el cuidaré. El mimaré com un tresor, però això d´ahir no sería res, si avui no fossis gran Sardà, Castells, David, el ros petit ( i també gran) àgil mental, amic d´amics, poeta en fals ( per uns moments) ull i acció, donant caliu. als teus petits, i a la gran que als parit. Per molts anys!!!!
(Ah, el Blade Runner de dalt de tot es un regal, perquè amb xinés o japonés no l´has vist i no em diguis que sí que et fotaré el caltellot que de petit, els grans pedants, ens jugavem a sorts, per ben gaudir del instant mateix de fer callar un taladrín.)

GATO PÉREZ, Facebook y BOB DYLAN

Sigo extasiada de cuanto pasado revivo y cuanto presente hallo a través del Facebook. El facebook es un arma peligrosa, pero no para mí, de momento, que atesoro años suficientes como para ir "perdiendo personas en el camino a las que nunca de dejado de querer"
¿Cómo se llamaba el programa de Lobatón, uno de máxima audiencia? Lo tengo en la punta de la lengua. No lo tengo. El facebook, en una primera etapa, viene siendo como aquél programa de reencuentros. Algo así cómo repetidos finales de Esplendor en la Yerba, pero sin tensión de espera ni seres mutilados.
Jessi y Clara Pérez eran dos adolescentes cuando falleció su padre, el gran, grandísimo GATO PEREZ. Compartíamos piso en el Ensanche, un velódromo de arriba y abajo. Compartíamos con ellas y con su madre, Helena, que las niñas no sabían todavía de alquileres...
Mi hija cumplió a su lado, sus dos o tres primeros años, que dicen que es cuando nos hacemos los seres humanos, cuando se configura el disco duro de la personalidad.
Su mejor amiga era Clara, que pasaba más horas en casa, tan niña también ella...
Y de pronto, rememorando a Clara y el piso del Ensanche y el perro TuTo, cierro el círculo sobre un asunto que nunca me ha preocupado pero sí que me ha dado que pensar alguna que otra vez, y es: ¿Por qué mi hija, tan hija del rock como es, no muestra sensibilidad ninguna para el rock ni para el roll y prefiere la rumba, la buena rumbeta catalana, cubana, cheli o aragonesa?
La respuesta está clara cómo Clara Pérez, la ninita de trece años que la maqueaba, la ayudaba a vestir sus muñecas y aúpa aúpa.
Hay cosas que se contagian por la piel, no lo dudéis nunca.
David Sardà, otro muy ilustre visitante de la casa, también adolescente por entonces, -hoy padre de família y desde el mismo momento de nacer, miembro de un clan de clanes familiar donde los haya-, podría dar fé, como podría dar fé Jessi Pérez, que hay cosas que por mucho que te obstines a enseñar, los niños chicos, -todavía puros-, si no quieren, no aprenden nunca.
Tal era el desprecio que aquella hija mía, bola de ternura de poco más de un año, sentía por Bob Dylan.
Mamá ponía a Dylan en el apartao reproductor, y la criatura se encaramaba a su moto de plástico (porqué andar no andó hasta que vió a Alberto Manzano entrar en un día en el salón, sin cita previa, y la cria protagonizó un milagro, muy ponderado entre Alberto, yo y un pediatra alucinado) se acercaba al aparato y apagaba la música.
Hicimos varias pruebas con la discografía entera del hombre en cuestión ¿Y si esta pieza no le gusta porqué la escribió, lleno de ira por el complot bélico, bla bla bla? Nada. Ni las mejores canciones de amor de la historia del Dios Dylan. Nada. No había modo. Lo desenchufaba.
Pero sí le gustaba la ópera, pero sí le gustaba la rumba. Le gustaba Luz y el No me importa Nada. Y Clara: "Vá, Júlia canta el "No me Importa Nada" que si no no te saco al parque..."
Ahora que la niña es mayor y va a su rollo más que nunca y feliz sea, sigue gustándole lo mismo. Y la rumbita.
No me gusta escribir estas entradas tan autoreferenciales, si es que no todas lo son. Un pudor absurdo el mío, porqué escribo en mi blog (! Bonet, que escribes en tu blog, carallot, no en una columna en el New York Times!!!)
Círculo cerrado sobre los gustos musicales de mi pupila.
Círculo abierto a los míos, algunos de los cuales indico ahora.
Me gusta Dylan, Luz, las hijas de Gato y Helena, sus hijos, la mía, David Sardá, su madre mujer e hijos. Lo que me devuelve el facebook. Alberto Manzano y Gato Pérez que nos contagió a todos: " un oasi de tolerància impossible d´aturar. Hi ha gitanos i jueus, andalussos, lara lara lara lara....."