EL RAIMON NO EN TENIA LA CULPA

En la seva jubilació anticipada el meu pare, junt amb la mare van tornar a la terra del Císter d´on veníen. Catalunya endins, però no massa. Un día, el Joan, el meu pare, trajinava per l´hort tot cantant una cançó d´en Raimon. Una que diu allò del "pagés i la pagesía". I mentrés cantava es va fotre un cop al cap. El meu pare, no el Raimon, que no hi era. Dut pel mal del cop, el meu progenitor es va cagar en deu, en el Raimon, en els pagesos i en la mare que els va parir a tots. Per cert, la meva mare, tot i que feia mil anys que estava amb el meu pare, cada cop que ell renegava, el renyaba. Era un diàleg de sords, automàtic. “Es nota que vens de casa bona” li dèia el pare a la mare, amb tendre ironia. I ella: “Per el que m´ha servit...” I aquí començaven una conversa que si no teníen cada día, al menys la repetíen cada dos. i concloïa sobre si no hauría estat millor que ella es casés amb aquell “fill de puta, fatxa, que només de veure´l com surt del cotxe fent voltar les claus ja li fotria una òstia” que déia el meu pare. I no per gelos (¿gelos a a aquelles alçades?) si no per pura tirria. Aquell home del que parlaven era el seu oposat. Franquista primer i després catalanista CIU a la trancissió. Moralista primer i lliberal grau ú després, quant les seves filles van començar a separar-se del seus marits. Católic amic d´un capellà que, en plena trancissió, vivía amb una dona ( amb la que finalment es va casar) i acollia a les senyores que li hi preguntaven que teníen que fer per aconseguir l´orgasme després de mil.lers d´anys de matrimoni. Al meu pare, tanta hipocresía el possava del revés. Era un home tendre, amb fama de dir les coses molt clares, un bon home, Aries, just, apassionat, concloent. Més d´un li hi tenia molt respecte per no dir altre cosa. Un día, el home del que parlo i parlaven els meus pares, era al costat del capellà modern. Jo era amb el meu pare, molt petita encara. Ens varem trovar de cara. Eren díes de Festa Major. Les primeres festes majors en les que es podía possar la senyera al balcó. Ni el pare ni la mare volien banderes, però això es un altra història... El capellà modern li hi va dir al meu pare: “Joan ¿perqué no penjes la senyera al balcó?” I ell va respondre: “El día que tú pengis la senyora, jo penjaré la senyera.” Jo vaig riure, el capellà i l´altre home no. El cas es que des d´aquell día, l´home franquista convers a lliberal déia que el meu pare era un hipócrita moralista encara que anés de lliberal, perquè no comprenía com un capellà podía viure amb una dona. Quant ho vaig saber li hi vaig dir al pare. Ell va riure i va començar a renegar i es va cagar amb tot, hasta amb el Raimon i la seva cançó que ja era un clàssic en la seva cantinela de renécs. Després vaig llegir la Broma d´en Kundera i vaig viure a través de la nove.la situacions d´aquestes (molt més greus pel protagonista de La Broma) en que la penya et vol situar en absurdes posicions. I s´ho creuen. Ara, després de molts anys, també renego i ric quant em passen coses similars, però ja no vaig a cercar a la persona que em burxa ni deixo de saludar-la si la trovo pel carrer. Tot correcte, amics i enemics, tot correcte. Ja era hora. I tampoc em cago en el Raimon, que de tots era el que pintava menys en la història. O potser era una complicitat tàcita la que tenía amb el meu pare.