Vaja, quina foto més petita que he penjat. No sé mai el format de les fotos fins que las penjo. No en sé massa de píxels. El paio és el cantant d´ Antony and the Jhonsons. No em puc carregar el disseny´d´aquest blog, d´altra banda nul, sense "sants" que lluexin, però així ha anat la cosa...

Cada cop em pasa més sovint i deu ser cosa de l´edat, a més de quelcom patológic. Des fa una década ença, i al menys tres cops al día, sento que no sóc d´eixe món.

Per no perdre el contacte amb la realitat, porto les factures del teléfon, l´aigua i el gas a la butxaca, i quant veig que em començo a marejar, m´assèc en un banc públic i las rellegeijo.

Són el meu missal, el meu poemari. El que em produeix àngunia em calma l´angúnia, que si no matés, em duría, com a molt mínim, a ballar un pasodoble, Rambla avall.

Avui, només llevar-me,- i donat que ahir vaig escriure que volía escriure fresca com una rosa-, he llegit un diari per Internet (greu error de cara a conservar la frescor) i després d´assebentar-me de la matança de Gaza, del atur, dels bolos d´en Zapatero per les comunitats avant-naltrus, he arrivat, arrivo a les págines de cultura, sense ni poder començar a llegir un article del Manrique, Diego A. ( niño, que te leo, pero no siempre puedo y soy fan tuya en el féisbuck) que duia un títol engrescador: "Canciones Vengadoras", per què abans m´ ha atrapat una notícia. El titular de la qual déia: " Al Festival d´Eurovisió d´enguany, Israel presenta a la cantant israeliana Noa que farà duet amb una cantant àrab"

Qué maco, tú, quin fàstig de maco, és tant dolç com possar el cap dins del forn del mestre pastisser Escribà tot esperant que després et fotin tres tifes per la cara.

Aquesta era la notícia i jo no sóc d´eixe món.

Es veritat que la música té "això". La música té un "aixó" subliminador, que les altres arts no sempre tenen. Però que del beneït "això" de la música en facin "alló"... No, diguem no, sempre no!

M´he prés un café ( sempre aquest matí) i després de llegir el diari internauta, he anat al meu propi correu, on he trovat, no un, ni dos; si no tres e-mails de coneguts molt apreciats, en els que, molt respectuosament em renyàven perquè no escric el blog, sempre, en català.

La resposta es molt clara. No escric sempre en català perquè si no, els pocs que em llegeixen seríen menys, i jo vull que no m´entenguin els meus col.legues asturians, madrilenys o gallegs ( que no són mil.lers, però si són dotze ja fan equip de fútbol) i als que jo també llegeixo o escolto. O ens visitem i fem festa.

La resposta, em diràn els coneguts catalans ben apreciats, es superficial i no em mulla amb la meva cultura. Tan se val. Tampoc sóc d´eixe món pel qual lluiten i lluito.

Seguir parlant d´aixó es tan erm com parlar de l´existència de Dèu. El camí es fa trepitjant terra, i a aquestes alçades de la meva vida ja no estic per justificacions...

No hay comentarios: