Els meus divendres sants

Imatge del Sant Crist d´Igualada. La llegenda diu que va plorar sang i que va guiar al Timbaler del Bruc quant aquest va guanyar a les tropes franceses.
Primer de tot he de dir que respecto molt totes les manifestacions religioses de totes les cultures sempre que no fotin als altres. I el que cregui o descregui no ha d´alterar les coses que explico.
Dels divendres sants de la meva infància, en recordo sobretot un de quant era molt petita. Dèvia de tenir set o vuit anys quant vaig anar a confessar-me a la parròquia del Sant Crist igualadí. Estava acostumada a fer-ho amb el Mossén Lluís, el de la meva parròquia, que tot i que era molt conservador deseguida m´espavilaba a marxar al carrer després de ressar tres parenostres.
Però el capellà d´aquell divendres sant ( o era dijous?) era un "locu" de gran envergadura. Em va preguntar pels meus pecats (oh) i després a que m´agradava jugar. Li li hi vaig respondre que amb el meu germà ens agradava molt fer forats molt fondos perquè volíem arribar a veure l´infern. Vaig aprofitar per dir-li que ja teníem un soc molt fondo i que quant posava la mà sobra la sorra d´aquell petit pou, ja notava la calor del foc infernal ( això es veritat: ho notava. A mida que es més fondo un soc, més escalfor. I la nena flipava. Jo flipava...)
O sigui que li hi vaig respondre la veritat i li vaig donar prou elements per saber que estava davant d´una nena amb fantasía. Que estava davant d´una nena i prou.
Però al paio li devía de fer por la fantasía ( la fantasía, altrament dita imaginació, només fa fa por als que la seva pròpia els porta per camins de pedregal) i potser per això o perquè era dolent de mena, em va respondre amb una retahíla de exaltades manifestacions a sobre del dimoni ( va dir que rondava i fins i tot ell li hi podía veure la cua) i el pecat mortal al que ens volía conduïr al meu germà i a mí fent forats a terra. Cada vegada més exaltat, el capellà dèia que m´havía de penedir de fer forats al terra.. Total, que em vaig espantar, em vaig rebelar ( ¿deixar de fer forats al terra? i vaig arrencar a còrrer abans de l´absolució i mariasantisima.
Va ser arrivar a casa i explicar-ho. La meva mare creient però sensata. El meu pare, creient però esglésies i capellans go home! I la meva àvia paterna, creient i alta vegada creient.
Una vegada vaig buidar el pap, el meu pare va dir: "No vagis més a confessar-te, ¿qué collons t´has de confessar? I a aquest capellà ja li aniré jo a cantar la canya i li diré on és l´infern... malparit, mira que acollonir a la canalla..." Es va enfadar molt el meu pare.
La mare, com sempre, tractava de contemporitzar: "Joan, ha estat aquest capellà i prou. Mossén Lluís se l´estima molt a la nena, que vagi a confesar-se amb Mossèn Luís i deixa estar al capellà del sant Crist que és vell i no sap el que és diu..." I el pare altre cop i mirant-me a mí: "No hi vagis mai més. Ni a un ni a l´altre. S´acabat. I tú ( dirigint-se a la meva mare) has de saber que aquest capellá deu ser vell però sí que sap el que es diu, ho sap molt bé i per aixó li hauría de trencar la cara. Fatxa, que és un fatxa de merda."
Vaja, que es va liar la gorda a casa però jo ja em sentía més tranquil.la. Quant pare i mare van deixar de discutir sobre el tema i van pasar a fer front comú i a disertir sobre la disbauixa sacerdotal individual o col.lectiva, vaig passar a seure al meu pupitre ( una jòia, regal del tiet Eugeni) i de sobte, va vindre cap a mí l´àvia, la mare del meu pare, i em va llençar una frasse de gran qualitat: "Nena, si això que t´ha dit aquest home t´ha fet por, es que ets una bleda."
La sentència de la iaia ens va fer riure a tots, menys a ella, però al final també és va afegir a riure.
Les senténcies de la iaia i la iaia mateixa eren pur hard rock.
Des d´aquell día ja vaig tenir "bula papal" (mai millor dit) per anar o no anar a missa, segons em semblés...
I a la semana santa dels meus tretze anys, tal día com avui, vaig acompanyar a l´altre àvia, la Malena, mare de la meva mare, a vetllar al Crist. Erem soles a l´Esglèsia i m´avorría molt.
Ella havia de vetllar a Crist fins les dues de la matinada, en que havía de venir algú altre a fer el reemplaç. Aprofitant la intimitat del moment li hi vaig preguntar ¿perquè van matar a l´avi? Li havia preguntat moltes vegades i mai no en volía parlar més que amb monosílabs i evasives. I aquell Divendres Sant, per fí, m´en va parlar, Jo li hi vaig fer moltes preguntes i les va respondre totes. Fins i tot em va fer prometre coses davant de nostrosenyor, però al final les promeses van anar a parar a una cosa més abstracta i alhora més concreta que nostrosenyorgloriós: el concient o conciència.

1 comentario:

eva dijo...

m´ha agradat molt aquesta historia.. ai que m´enganxarás..