A La Patrona de Barcelona: No més setmanes de poesía sense els "meus" poetes.

Fotografía de Manel Esclusa, "Barcelona, ciutat imaginada" Ai Mercè, santa senyora, haviat tindreu tres copes, triple bonus, quassi res! Per anar-vos preparant, -estat de goig permanent-, la ciutat ha fet setmana de poemes i poetes, d´aquest XVI fecund, prolífic, vital, amunt, on les lletres catalanes a sota d´una olivera, penja que penja poemes, en català i castellà, en libanés de fenicis, i hasta amb parlar de porteres, on senyores molt nostrades, vitalistes, separades, van debatint amb Ionesco tot endrepant pasta amb pesto. Jo em pregunto, li hi demano, santa patrona condal, si es que hi han tants poetes, haurem de fer jocs florals, un per cada cantonada i hasta per cada portal. I si al final la poesía s´encomana ( pam i pipa) no ens quedaràn lectors. Els poetes no llegeixen. I menys al veí del dos. Santa dona de la pluja ¿no veieu que no pot ser? Una capella pels guapos i als altres, ni un tall de bé (corder) De poetes, li hi aseguro, en conèc, i fins a tres, conto sense saltar-me números. També ho faig en anglés. ¿Per què sempre, ai mestressa, -del corral de Barcelona, em poseu a la banqueta (i consti que no sóc poeta, però en tinc aprop que si) ¿Voleu fer-me la punyeta? Els poetes que li hi dic, son la veu dels que no parlen, veles del mar més ardent, güacanrol, cançó francesa i hasta l´anhel del flamenc. Mai no son a les setmanes del vint-i-ú tan fecund, prolífic, brutal, encés, intelecte molt sublim, espardenyes de set vetes, samarretes de lou red que miren de dir-la grossa. I fan acta, poesía. I també molta patxoca. Us oblideu dels humils, D´alguns, que em toquen a dins. ¿No era feina de poeta, aquella quarta dimensió, que transita en vía estreta i diu al amor, amor? Ja ho us dic: no hi eren tots. Ai Mercè, vos que sou santa ¿No sabieu que a la llarga, la poesía es un gest? Jo, una bona ciutadana, confio que l´any vinent, vindreu a demanar-me adreçes, que amb tanta victòria del Barça, esteu feta un bon pinyol, poti-poti d´emocions, i a la porta de l´esglèssia, hi teniu tres feligresos, més raros qu´una campana, poetes (no cal dir més) als que no heu tingut en compte, ni vos, ni el Margarit, gran poeta, un bon home i sobretot eixerit, com cria de perdiueta, que de la mà de l´Andreu, la Smith, la Peri, el Rabassa ( i d´altres que no conèc) han teixit una setmana de poesía a ciutat. Mercè que mana i no mana: encara en mancaven més.