Ja torno a ser aqui

Ja torno a ser aquí, gràcies a un fan que no sabia que tenía i li hi dic fan, perquè vol ser dit fan i no vol que sigui dit el seu nom. No de moment.

El sostre de Barceló és animal i posa punt final al capitalisme ferotge i punt principi a la crisi actual ( avui ho veig així o simplement es que m´agrada molt el sostre i molt menys la sala)

Demà em tenén que posar el sostre com el de la sala de la Onu, medicament parlant i avui m´he dit, va, dona, torna a escriure al bolc, animada pel fan que es un noi jove i no aquell que les dones de la meva edat voldríem per "quién no merece ser feliz bajo los cielos de París" que canta la Luz al seu xaval de divuit anys, i per qui la Senyora Stone del Tenesse Williams per la xaveta.

He llegit una bio d´en Pasqual Maragall i la seva señora, la Diana Garrigosa, escrita per la Tusquets i la Mercedes Vilanova i ai, em fa l´efecte que tot está molt i molt retallat. Viure sempre amb aquestes mitjes tintes, al llegir la premsa, en saludar cortesment, al escoltar declaracions d´aquell i d´aquest, es un mal rotllo. Sort en temin¡m de la exposició d´en Nazario a la Castellví (Consell de Cent cantonada Balmes) el lof i els amics que no em responén els mail ¿veritat puto amo?????????????? Els espais personals, els blocs, ténen la ventatja que pots fer com a les biografíes d´en Maragall. Tirar dards entre línies. Però prefereixo escriure com pinta el Nazario.