Els reis mags van deixar regals. Els reis mags saben fer la seva feina però no ténen més capaçitats màgiques que les joguines.
El joc es bonic i necessari, sempre, tota la vida ho és. Qui deixa el joc deixa la vida, així ho entènen els reis mags i la màgia en general. Quant el joc deixa la vida i ens en assebentem, perquè tothom en parla; als qui no em deixa´t mai el joc sens fa un nus a la gola.
Quassi ningú deixa el joc, altre cosa es que n´hi han que som més murris que altres.
Tot el poble ha sortit al carrer, homes, dones, nenes, nens, iaies, avis, tietes, tiets, i venedors de xutxes. Tots han estat al carrer fets un tremolor. Ningú no savia que dir, de tant en tant un home cridava: "Me cagon en..." Era un home crit. Una dona crit.
No hi he estat però he anat en metro. El metro n´ànava plé i fèia eco. De les entranyes del poble sortía un brogit de fúria. La fúria que es filla de la impoténcia. El desconsol. I els jocs d´ous de gent assenyada: "Diuen que tú teníes uns diners per allargar la màgia dels reis mags, que no fa massa que van passar". I l´altre "Jo tenía uns diners però no erèn per aixó". Qui sap.
A Sant Boi les mares i els pares s´han tornat boixos, i els seus fills també, tothom és boix. De Sant Boi a l´Empordà i fins les terres del Ebre. Aquest llop de la mort ens mossega el ventre amb ràbia. Els fills.
Pels fills els llops som nosaltres, pares i mares, no la mort. Ulularan moltes nits, els seus (tots vuit) vuits per sempre més, per molt que s´omplin i recuperin el joc, que es el que han de fer. Serà una proçessó lenta i nosaltres, -si tot es energía- els hauríem de pensar molts díes dels que ens queden per davant.
Després diem Gaza i cólera i altre cop joc que s´acaba, joc que es queda sensa vida. Els nens àngels en els poemes i el record i la vida, són l´únic joc que volem sempre.
L´únic joc que s´arrela a la vida i ens deixa ser joc que no s´acaba...
No hay comentarios:
Publicar un comentario