GRAN EMPRENYO

He pujat aquesta foto que l´Annie Leibovitz li hi va fer a la england queen perquè em sembla "asquerosament desol.ladora", amb permís de la "veritable" desol.lació.

Ai, quant ja començo a possar comilles, "malo"...

Fa díes que sento que al escriure al blog no ho faig amb total llibertat. I si no ho faig amb total llibertat es per què noto la presència de l´altre ( je, tinc UN sol seguidor segons les normes bloguer. UNA sola seguidora) pels comentaris que em feu (rotllo rotllana però ja n´hi ha prou) i ja miro d´agradar. O més ben dit: miro de no ofendre. Em sobrevé una onada de aquiescéncia absurda i on diría merda, dic caca de la vaca. No vaig bé. Sé que la preséncia de l´altre, tenir-la en compte, es necesàri per aquesta civilitzada (?) manera en la que em decidit viure però a mi ja em comença a ratllar tanta precauçió auto imposada i em calia dir-ho.

Tot aixó neix d´una topada que acabo de tenir amb el "putu" poder i els "putus" poderosos ( i no parlo de polítics) parlo del "putu" poder que hi ha a totes les esferes de les coses, i m´he emprenyat en comprovar, de nou, que els "putus" poderosos, altre cop, només estimen a la seva amant o a la seva dona o a ningú, però que, sense excepció, i des que el món es el meu món, mai no es mouen pel simple reconeixement de l´altre.

Un exemple "d´estar per casa" (literal) que em va fer emprényar tant com avui m´he emprenyat, us donarà la mida del meu gran emprenyo.

Messos abans de morir, l´Ovidi Montllor, amb el càncer que el va fer fora d´aquest món cavalcant-li arreu i al saber que acabava de nèixer Betibú ( cía discogràfica independent de la menda i la lerenda) em va demanar que edités un disc del seu gran amic Quico Pi de la Serra ( Amunt i Avall, una jóia de disc) que el Quico fèia temps que tenía i no editava.

El disc va sortir. Fent la promo ( ho féiem tot, fins i tot els forats...) vaig trucar a un programa de ràdio made in Barcelona que llavors tenía molt predicament. Em van dir que el Quico no els intereresava, perqué el públic jove blablabla. Un discurs de merda, que no de caca de la vaca.

Díes després d´enviar-me a fer punyetes amb el disc del Quico a la mà, els amos del programa em van veure amb l´Ovidi i la seva malaltia cavalcant sobre seu en un concert d´en Javier Alvarez, del qual l´Ovidi va tenir que marxar, marejat, però com un senyor, sense fer soroll...

I em van trucar, es clar. Els amos em van trucar i em van demanar el teléfon del Ovidi i si jo ( tan amable sempre) li hi podía avançar al gran Montllor, que el volíen entrevistar.

Perqué? vaig preguntar La seva resposta va ser asquerosa i evito escriure-la. A aquest punt em va agafar una gran triquinosi i els vaig dir de tot sense alterar-me ¿Us interesería el Pi de la Serra amb un diagnóstic terminal? Tinc un metge amic que ens podrá fer un paperet, va nois, fem país abans no es mori el programa i el català, que es el vostre patiment.

L´emprenyamenta d´avui es d´aquesta índole. Un projecte amb un amic artista que no canta i ja té una edat però té bona salut i tururut, s´ha estavellat contra les portes de contenció d´un mitjá públic que paguem entre tots i és una puta pública de la que només gaudeixen els amos i els correctors de la llengua pàtria.

Tampoc explicaré ( estic emprenyada) com va acabar el cas de l´Ovidi i el programa de ràdio (llavors, el Ovidi, quassi no tenía veu...) però si que vull dir que el senyor Ovidi Montllor, fins i tot durant els seus últims díes es va estavellar contra un mitjà de comunicació, a les seves portes de contenció, i semblava que li venía de nou: "Sempre me la foten pel mateix costat" em va dir l´Ovidi.

La foto la volía posar de l´Ovidi i no de la reina dels eggs...Vaja día...