Teléfons perduts i pedres al camí

Il.lustració: Sant Agustí interpretat per Rubens

Tota la vida pensant que jo era jo, i ara sé que segueixo sent jo, i sempre ho he estat, però caminant amb una motxi.l.la de pedres a l´esquena. La imatge es terrible, però no és meva. Així m´ho han dit. Un transtorn per hiperactivitat i déficit d´atenció a l´infància és com caminar amb una motxil.la carregada de pedres.

Ja li he dit al paio, al simpátic home que m´ha comunicat la nova "Oh, ja imagino la lleugeresa"I m´ha respós que li agradava el meu positivisme, no sé si per compensar el diagnóstic, o per significar-me, que a més de "apedreada" (quassi literal) sóc tonta.

Només em faig una pregunta ¿A partir d´ara i a mida que em senti lleugera com una ploma al vent, sabré distinguir el pes de la motxil.la a l´esquena, del pes intrínsec (a l´esquena, al fetge o als ombros) de caminant es fa camí al caminar?

Que no em passi com a Sant Agustí, del que acabo de llegir la biografía que li hi va escriure Papini. El sant, als seixanta anys, un día és va dir que ja era tard per gaudir de la bellessa. S´ho va pasar fatal, en debat contra si mateix. Volía fer un cop de timó i disfrutar de la sensualitat de la vida amb tots els seus ats i uts, però s´ho va repensar i va seguir fent la seva: filosofant, però no per manca de ganes de tirar-se a la sensualitat tota, no, si no perquè ja era vell per fer-ho.

A determinades edats hi ha coses que no et permeten tirar enrera.

El Papini, Giovanni, va ser d´alló més temátic en les seves bigrafíes: El Diable, Sant Agustí, Dante. Em pregunto, també, quina motxil.la i quines pedres seves va anar deixant caure a la que li hi va escriure a Sant Agustí, perquè aixó que a mi m´ha sobtat ( el día que el Sant va dir aiaiai que em perdo el millor!) i a la qual cosa el Papini li hi dedica un bon tros d´obra, a lo millor no va ser tant com pretén l´escriptor. O va ser una motxi.la carregada de pedres sobre la seva esquena.

I si..?

La pregunta que ara em venia es tant obvia que la callo.

De moment camino i vaig deixant caure pedres pel camí, com aquell nen dels contes infantils, en Pulgarcito, que deixava fil.leretes de cigrons al seu pas. Li hi tinc més simpatía al Pulgarcito que a Sant Agustí, encara que hagi llegit la biografia del últim. La bio d´en Pulgarcito no l´ha escric mai ningú. Els personatges de ficció, ficció, com en Pulgarcito no ténen dret de supervivéncia biogràfica, en canvi, els de mitja ficció com els sants i el diable, sí.

I ara que jo començava e escriure la meva, en un sentit figurat, frisant la ficció, m´han possat a sobre un diagnóstic que m´he la destirota tota de com m´he l´explicava. ¿Algú té el teléfon del Papini o del Juliá Peiró, que ha escrit la de la Senyora Rius? El Juliá me´l va donar un día que ens varem veure al Klavier, i l´he perdut...¿I el d´en Pulgarcito o Sant Agustí?