Aquest matí una dona a parit al carrer ( anada d´olla després de lleguir la notícia)

"tot vé de l´ou" Ovidi

Peix petit prenyat: Calamar, content, espera.

Ous de peix que no valen res i la pell d´un ou d´un esturió, coixí de nans privilegiats, jet set total d´un mon aïllat al mon humà.

Patim patam, no xafeu nois als nans petits, molt diminuts, que com nosaltres, venén del nord, vénen del sud.

Tot vé del ou. Ho va dir l´Ovidi ( mira quin goig així que vull, faig un tú a tú amb el antic, lluny del malic) a les transformacions i ho diu el toll, de sang glin glon, que avui mateix, una senyora, del Chinatown de Barcelona, ha posat al mitg del brut asfalt.

No s´ha esperat al hospital.

I ja tenim xineta (cantautora urbana) més catalana que´ls ous dels ous de la Dexeus.

No és el mateix començar al carrer que un llitet tovet tovet de marca flex.

I aixó qui ho sap, més que ningú i més que déu i hasta redéu es el Varela, que va piant tot dividint negre del blanc, ovaris d´ous, i mentrestant, tením motiu per despistar el malestar, posicionats en un costat, sense pensar ni en sortir al mitg del carrer i fer-nos sentir.

Será que som uns grans farsans ( vagos integrals) o qui més qui menys té alguna cosa que amagar. Però anem premén el Si o el No que va marcant televissió i un ou gegant ens engulleix i serem dos ous molt grans molt grans i els despistats, ferits de veritat, caminaràn, patim patam, per no trepitjar els nans petits, d´ous diminuts, que tant cansats de ser genuins, han fet un pas, molt més enllà, i ara ja tenén classes socials.

Venuts al ou del peix com balla, mentrés la penya va i es baralla.

Sort en tením, que de tant en tant, una xinesa, o bé una dona menestral, fan un singlot i treuen l´ou allà on empeny i no pasa res.

La vida on cau i els ous, per tot, van començant. Els uns enreden i els altres, pau.