Foto pillada al Alvaro Herráiz San Martín.
La Xispa ( quassi quaranta anys de senyora cosmopolita, que no fa pas massa ha tornat de viure a Nova York, i ara rau a la ciutat on va nèixer) sempre, sempre ( i sempre es moltíssim!) em vé amb la història del catalá i el castellà al meus blog i al mon. Té por que el catalá es mori.
Jo li hi dic que les coses, les llengues també, no es moren, que canvien.
A ella li hi dedico aquesta foto, encara que sé que també me la podría dedicar ella a mí, i estaría plena de significat ( del seu) Una fotografía, un discurs, un acudit i quassi tot el que planteja contraris es pot unificar sota un mateix logo.
Aquets enunciats de primer de primària es repeteixen al llarg de la vida fins el fástic, de manera que ja fa temps que m´he fet a la idea que he d´estar molt i molt convençuda per posicionar-me, quant ho faig, en aquest mon de contraris.
Ahir vaig gaudir de la victòria del Barça en petit comité. El dial de la ràdio ( Non Plus TV) anàva de cul per qué tots la volíem manegar, així que no sé on vaig sentir parlar a un paio, un seguidor, que des de Canaletas, dèia: "Molt content, molt, però em costa, eh? Jo fins fa un any era del Espanyol perquè vaig nèixer en una família equivocada. Ara tinc carnet del Barça, per què tinc la certessa que s´ha de ser del Barça, i em costa... Des d´aqui voldría demanar una llei per la lliure el.lecció del club de futbol en els infants."
¿I si eliminem la família? Tirant pel dret, sería més fácil. La intervenció del paio ens va fer riure molt als que escoltavem la ràdio, però em va fotre enlaire el post d´avui en que volía parlar del que em vingués de gust a partir de la foto del vermell i el verd.
El pobre desgraciat demanava llibertat per entrar a la gran masa!!!
Conclusió: No hi un pam de vermell ( ni de verd) net. I visca l´Espanyol!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario