Les families Ulises catalanes ( les que queden) i els fills de les famílies Ulises emancipats ( els que queden, que en queden més) no flipen tant com diuen que flipen les familíes burguesses catalanes amb tot l´afaire (el francés sempre fa patxoca) del lladre del Millet.
Les families Ulises catalanes, amb el que flipen, es amb el silenci dels Millets catalans. No entenen que ningú no digués res, perquè els Ulises catalans ( venim del nord, venim del sud) si veuen que n´hi ha un a l´escala que es canvia de cotxe, es preocupen de saber quantes lletres ha signat, com ho ha fet perquè el banc li hi concedís un crédit i quin percentatge li hi cobren. Això ho fà per què les dones i els homes de les famílies Ulises catalanes, encara que treballin de sol a sol, parlen amb els veïns, s´hi enreden.
El silenci sempre ha estat la gran arma dels rics ( parlo de rics molt rics i rucs, del camell i l´agulla, encara que això darrer, -dit així-, enlloc de biblíc, sona cutre) del poder al poder i del poder a les distàncies curtes. Hi han silencis que fan més mal que un cop de puny a la cara. El silenci es denigrant i fa xiu xiu per les clavegueres. Es fa rata grossa i asquerosa. El silenci no escriu la història, la suposa.
Las famílies Ulises no es mereixen silenci. Les familíes Ulises fa molts anys que callen. Com callen els bells vençuts del gran poeta Cohen, com calla el dolor i la incertesa.
Cap català es mereix aquest cony de silenci, que em temo que no es trencarà massa, encara que anticipar-se fa d´imbécil, de "sabiondu" o de realista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario