LA CASTANYERA


Fins que m´aguantin les cames, he de sortir al carrer, a fer foc a la parada, entre castanya i castanya.
I així que passin els anys i ja siguin souvenir; -el mimbre de la cadira, el llautó i hasta les brasses-, seré estatuta a les Rambles i carn de cucs a Montjuic. 
Aquests díes vaig de cul; les notícies de ciutat i els matins a Mercabarna. 
Per un  boniato podrit vaig perdre tota la saca, i ara no em volen canviar, la merda per  pasta gansa, dient-me que aquells bonitaos van estudiar prop de França. 
I mira que les patates, i les pelrojes molt menys ( franceses o catalanes) no ténen lligams d´afecte amb les veïnes de planta.
Una vegada arrencades no les coneix ni el pagés que les havía conreades.
I ara que estava escrivint, arriba la meva nèta, la filòsofa oriental, que crida molt amarada;  
"Ai iaia, vos sou molt vella i el vostre discurs, vanal.
 Si la saca s´ha perdut, no es pel boniato malalt. Els tubércols sí que estimen i entre ells es ben normal fer un suicidi col.lectiu, per empényer a les conciències a estimar més la natura, transgenética si us plau."
Després de sentir aixó i el que porten els diaris, sortiré ràpid de casa, a montar la paradeta, i vendre castanya fina, més cara que el paté de foie i el fetge d´aquells que ens manen, sense sentir l´emoció de les ànimes més càndides, que com cantava el Machín (i sembla que diu la premsa) Aquí no los quiere Dios. La nova versió es meva.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

la abuela de las castañas tiene peligro Bonetttttttttttttttt

rosa dijo...

molt enriquidor, realment pols ets i en pols ens convertirem, ptns