Em de viure

Tot just acabo de tancar la tele. Volía veure el recital d´homenatge a en Joan Baptista Humet, però he arribat tard. Dues actuacions, el discurs d´agraïment del germà del cantant, en Lluís Marrasé dient les paraules que va escriure en Joan Baptista per l´homenatge i finalment, el públic aplaudint a tots els cantants que han cantat les seves cançons. Per últim, un vídeo d´una actuació del Humet al Palau de la Música, cantant: "Hay que vivir".

Vivim sabent que la mort hi és per tot i qualsevol día tocarà la nostra porta, vivim esperant que esperi força o que vingui aviat, segons qui visqui i pensi. ¿Però ha de ser sempre la mort la que marqui el triomf? ¿Em de planxar el vestits pels funerals o anar a veure als amics quant plou i fa mandra? Ideal sería ser bó, com dèia el poeta castellà- i anar a un lloc i altre amb el cor batent i l´ànima entregada. Vida i mort amb la mateixa intensitat, doncs la mort, no es si no un pas de la vida. El darrer. sí, però un pas.

Els records dels funerals no són tant agradables com veure un amic rera un estel, pixat de riure, i fan de mal pensar-hi. Però tots em vist molts funerals plens, i temps abans, les cases del mort molt buïdes. No em refereixo a en Joan Baptiste Humet. Es la seva mort la que em dur a fer aquesta reflexió, d´altra banda, òbvia.

La generositat que desperta un adèu, no sempre la desperta la vida. I així, o no precisament així, em de viure, com ho va fer en Joan Baptista Humet, sénzill i bon home, en el sentit del poeta castellà que va cantar el Serrat. I amb aquella força per arreglar en vida el que ès de la vida i gaudir del pas de la mort amb els amics que sempre ho han estat. Bon día!