Va ser el Lluís Soler, l´amic i manager de la darrera fornada, -tant llest com fántastic és el seu cotxe-, qui em va passar "d´estranquis" el disc de la Marató abans de la Marató i cada día des d´aquell día, no he deixat d´escoltar-lo.
Avui, fa una estona, era diumenge al matí i fèia un bon día, d´obrir finestres i anar a treure al gos i comprar el diari i feinejar tot escoltant música.
I altra vegada m´he possat el disc de la Marató d´enguany i la la la amb la fregona, com la Rateta que escombrava la escaleta lalala.
El día que vaig encetar el disc de la Martó,-un matí de diumenge com aquest-, sense ni mirar crédits, vaig flipar, perqué només començar sonava el Show me thay way del Peter Frampton!!!!! cantant pel Shuarma ( com canta el tio) i el Josep Thió, que ès un bon rotllo. Així que avançaba el disc no m´ho podía creure i de tant en tant tenía que deixar la fregona o el drap de la pols i pensar...
Bé, sentía més que pensava. Però pensava si el disc l´había encarregat el Lluís Soler amic ( no el manager) per tocar-me la fibra, per què, óndia noi! era banda sonora vital total ( meva i de mil.lers més) de quant m´endissava en la música.
El Morking Has broken del Cat Stevens! si es que no tenía ni la regla! ( ni jo ni el Cat Stevens) cantant per un emocionat Manu Guix amb adaptació del mestre Parrot. I el Bowie i la descoberta d´Abús. I Sidone i Love of Lesbian i el Manolo Escobar cantant Resistiré!!!
Després del pinçament del Cat Stevens i el Frampton, el disc, roda que roda, em va metrallar amb un ram de flors d´alt voltatge ( ja sé que les flors no metrallen ni les armes ténen voltatge, però no sé com es diu "calibre" en català) i era la Lolita cantant EL Meu Carrer del Serrat, en una versió que al meu entendre,- i al pas del temps i els draps de la pols-, supera la del Serrat mateix, perquè la canta tenint tant en compte a en Serrat que ès com si la cantés el Serrat però més bé i amb igual intensitat.
Aquesta Lolita ès una fera, i la cançó del Serrat un hite de les cançons dels carrers de tot el món, que s´escolten dins les cases.
No débia de tenir la regla ( ni jo ni en Serrat) i ell, i el Cat Stevens, el Frampton, el Bowie, el Lou Reed, ja em festejaven i em guanyaven cor i oïda amb la seves cançonsl, però el Serrat, a més, em guanyava sentit del humor i la tragédia. Em donava localisme i m´obría portes amb les dues llengües que llavors parlava i conèixia. Em posava cel i sostre, com ho fan els matins de diumenge, amb el passeig del gos i la gran volada de la música alta.
Segles després d´aquells intensos viatjes personals, amb les cintes de cassette i els discos de vinil, -encara molt aprop de les nines-, als diumenges al matí a casa dels pares, m´arriva la Lolita, -lluny del primer carrer i els millors afectes- i torno a sentir la mateixa zigazaga de quant era chiqueta i dibuixava l´Auca del Rector de Vallfogona.
Sembla que la grip s´en va tot corejant a Sidonie i Love of Lesbian els Temps Moderns del Chaplin. Així sigui, tú, que demà....
No hay comentarios:
Publicar un comentario