Carta oberta a Carles Sabater

Nen, fèia díes que et volía escriure una carta. "¿Doncs per què no ho féies?" em diríes tú, em dius. I jo et respondría , et respónc, que abans de fer-la volía mesurar, amb aquella delicadesa que tú féies (fas) servir tothora per les coses dels sentiments, si escriure-la o no.

I em diríes, em dirás, "va, no maregis la perdiu i tira milles". Després et demanaré si "marejar" va amb ge o amb jota, i tú em diríes, em dirás, "ara ho busco al diccionari., però em sembla que marejar va amb vómits" . I aquí riuríem i ríem, mentres que la Laura sortiría, (surt) de la cuina de casa vostra ( es de nit a Vallvidera) i diría, diu: " Deixeu-me l´ordinador. Aquí hi ha un llapís." I tú diríes, dius " La carta l´escriu ella i és per mí, per cert, Laura ¿vols que possi el lluç a l´escudella? "

I tot el que vindría ( va vindre) després, i els díes posteriors, els anys que vam compartir bosc quotidiá, s´acabaría de cop, amb un cop de destral béstia al mitg del fetge i de l´enteniment, un tretze de Febrer d´ara fa deu anys, quant la Laura, de matinada cridava "anem, va, que el Carles ha prés mal i jo sé que..."

El Pep Blay ha dirigit un documental sobre tú que s´emetrà divendres, déu anys justos, amb unes hores amunt o avall, de quant vas marxar.

El Carles Sabater ídol, el Carles Sabater cantant, l´actor, l´home de dimensió pública, amb paradetes al fet privat que mai no es deslliga del gest ampli.

I la gent tornará a recordar-te, et descubrirán noves mirades, tornarás a a ser del món, de cadascú que et vulgui, i quina feinada tindrás, si no t´has fet arbre, príncep, corsari o altre cop de l´Ampurdà.

La carta que et volía escriure ( ja saps, aquells exclats emocionals que de cop i volta m´agafaven i tú venga a dir " no saps com t´enténc, no saps com t´entenc, però ajuda´m a pasar de pantalla. O jo sóc tonto o aquest Sherlock Holmes té el cervell d´un guárdia civil."

I el que vindría després, el que va vindre, els díes posteriors, amb la destral al fetge i a l´enteniment, més cap aquí, ja sense tú al costat, no s´acabarà mai, perqué et recordarà la Júlia, et redescubrirán noves mirades, i et farán seu els fills de la Júlia. I el fill de la Laura, i els fills dels fills, fins que no hi hagi món per ningú o jo no el pugui abastar ni amb la imaginaçió. Ni tú, que ara em diríes, em dius...