Apunt de César Evangelio LuzTants dies sense escriure… No he pogut. El temps, ai el temps...
Al menys ha marxat l'última setmana de Gener. L'última setmana de Gener s'ha fet passat i ja toco bores.
El dissabte a la tarda sortia d'una exposició a la Casa de la Caritat, altrament anomenada CCB, acompanyada d'un noi de vint anys, artista, bo i impulsiu, que es va entortolligar amb un fulard palestí i d'una empenta em va precipitar sobre una velleta que també anava acompanyada d'un xavalet.
Vaig disculpar-me, el petit artista també es va disculpar i el fulard palestí va quedar partit per tres trossos com representació del mal que viuen a Gaza, va dir el noi.
La senyora gran sobre la que vaig caure em va reconèixer; havia estat la meva professora de literatura a l'Institut d'Igualada: “Primer et feia història”- em va aclarir. L'encontre em va fer il•lusió. El xaval que anava en mi li hi va demanar a la professora de literatura o d'història com era jo quant era joveneta. Ell volia que li digués com és ell ara que es jovenet. Cerca similituds que l'enganyin i li posin les coses més fàcils.
La vella dama professora va dir: La Magda patia molt. Les incongruències adultes les vivia com traïcions. Reia molt però patia molt”.
Us deixo un apunt biogràfic que fins i tot a mi em va agafar de sorpresa.
El Genís, el xaval amic petit artista impulsiu que parteix els palestins en tres amb les cames i les presses i diu que crea des del inconcient col.lectiu representacions del dolor de Gaza, va dir: Ara ja no pateix! I la vella dama professora de literatura o història, es va agafar del bracet del noi de vint anys (el seu net) tot dient “Mira, un altre…”
Varem anar a prendre una coca cola al bar de la Inge sense dir ni piu.
